Elogi de la Font Rúbia

El basc Eduardo Chillida és autor d’un "Elogi de l’aigua",

esculpit en formigó, suspès sobre un gran llac,

al Parc de la Creueta de l’antiga pedrera del Coll.

Aixequem també nosaltres un monument,

el nostre Elogi de la Font Rúbia, a la mina

que dona aigua a la contrada des del temps

en què es coronaven els comtes de Barcelona.

Escoltem l’antiga tonada dels Goigs a Nostra Senyora del Coll

que ens arriba des del seu Santuari ombrívol:

Al cim d’una serra amiga

heu volgut el tron gentil,

del color d’or de l’espiga

quan la besa el sol d’abril,

sols per ésser advocada

celestial del desvalgut:

Verge del Coll benamada,

doneu-nos gràcia i salut

Visitem la deu que donà nom a la imatge romànica

que es venerava als inicis del segon mil·lenni

a l’ermita de Santa Maria de la Font-Rúbia.

Aigua i Pedra, Font de salut i Torre de Defensa

sobre l’avant-serral que protegeix la convivència ciutadana.

De Font-Rúbia el nom portàreu

en vostre començament,

pel del Coll el baratàreu,

que no us és menys adient,

oh Fontana regalada

de divina fortitud:

Verge del Coll benamada,

doneu-nos gràcia i salut.

"Oh Fontana regalada", a quants fugitius salvares la vida?

serà que hi trobaren la Mare de Déu amagada

dins l’ullal de la font, per a lliurar-la del saqueig dels agarens?

Què t’ha feta rubescent? Les espases rovellades, l’òxid dels segles,

el verdet de les arrels, la sang i l’esperit d’un poble guerrer?

Quina petja hi deixaren els monjos benedictins?

Quin atractiu exercires sobre les confraries artesanes

que feien llur romeria dins l’octava de Pentecostés?

Com et convertires en coll de muntanya, lloc de pas i de fugida,

d’alternativa als estius xafogosos de la ciutat,

punt d’arribada per als immigrants espanyols que buscaven feina?

En dies d’incivil guerra

peguen foc al vostre altar,

mataren set servents vostres

i la Font tornà a brollar,

és un Coll de sang i aigua,

com més tirs, més Rubea surt:

Verge del Coll benamada,

doneu-nos gràcia i salut.

Venerem el sagrament del doll que veié Joan en el calvari,

capaç de convertir l’assassinat del Fill de Déu

en benedicció per a tots els fills dels homes.

Perquè "Ell, Jesucrist, ha vingut valent-se

de l’aigua i de la sang. No de l’aigua solament,

sinó de l’aigua i de la sang. Així són tres

els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang,

i tots tres concorden" (1 Joan 56-8).

El cocó que mescla sang i aigua,

talment el prevere en el calze ofert sobre l’altar.

Lloem l’esperit del gorg que supera la guerra entre germans,

l’incendi del Santuari, l’afusellament dels religiosos,

la mort de ciutadans anònims, de dreta i d’esquerra, de dalt i de baix,

De bell nou la imatge torna de les catacumbes

i es fa habitable l’erm. S’obren les portes amb una consigna

concertada que dona credibilitat al testimoni: "És un Coll de sang i aigua,

com més tirs, més Rubea surt"...

Iris en la maltempsada

són els màrtirs que hem tingut:

Verge del Coll benamada

doneu-nos gràcia i salut

Beguem de la Font Rúbia, inestroncable i resistent,

que ressuscita amb la beatificació dels Màrtirs del Coll,

circula davall els nostres peus, preserva la humitat,

refresca les nostres suors, el tràfec de l’asfalt,

propicia reconciliació i esperances de futur.

Obrim-li síquies a l’aigua que surt del cor traspassat

per la geografia de tots els continents,

corri per les venes obertes d’Amèrica Llatina,

les illes tropicals del Carib i l’Amèrica Central,

els camins dels sud fins a la Patagònia més profunda,

que no deixi de córrer per les venes clivellades de la mare Àfrica,

infectada per discriminacions, epidèmies i sequera,

on la reconciliació és el nom del primer manament.

I haurem pronunciat la paraula més alta: Que no ens falti la Pau!