La imprudència de la senyora Prudència

("Ella va viure la misericòrdia dels Sagrats Cors. El seu cor va bategar amb i per als marginats, als qui va alleujar en els seus patiments. Ella no va vacil·lar a servir el Traspassat en els religiosos traspassats del Coll. En tal acte de servei, els fusells drets de l’any 1936, a Barcelona, varen travessar el seu cor" Manuel Soler, msscc)

Sovint la gent som més complexos del que aparentem.

La meva mare m’imposà aquest nom llatí de Prudència

a mi, que sempre vaig pecar de imprudent.

Altres tindran Santa Prudència per patrona,

jo vaig preferir capficar-me a l’ull del fibló,

sense mesurar-ne les conseqüències.

A mi que sempre em cregueren estèril,

mentre patia de cor inflat, més gros que la caixa, i

una dèria de maternitat a qualsevol preu.

Quan, als quaranta-tres, em vaig casar amb l’Ezequiel Aguadé,

tuberculós que escopia sang,

ningú va entendre aquella curolla "in extremis" de la tieta,

era la vocació de mare que havia madurat dins les meves entranyes

com una malaltia.

O no creieu que hi pot haver tumors d’aquesta mena

que porten a la mort?

Eren fills meus els infants descalços que catequitzava a la Barceloneta,

quan encara era una noia. I fills meus els vellets

que visitava a les Conferències de Sant Vicenç.

Fillada meva els obrers de l’empresa familiar,

i filla la Teresa Roca, bona amiga i germana benvolguda.

Jo ajudava a engendrar la comunitat cristiana d’aquella barriada

a la perifèria esquerpa de Barcelona.

Per això, quan vaig conèixer aquell grupet de mallorquins

trasplantats fora de la Roqueta,  les franciscanes (tan pobres),

i els missioners (tímids... i tan amatents amb el meu marit),

el meu instint maternal es desbordà amb la força d’un tumor a la matriu.

"Ajuda’m a protegir-los, Prudència", em digué el superior,

"que són com uns infants".

Ningú em demanà auxili, jo em vaig avançar a obrir les portes

de l’hospitalitat d’una torre que pensava seria de defensa

i tan sols fou reliquiari que abeurà la sang d’aquells innocents.

I quan caigueren els meus fills assassinats, sentia el gemec d’Abel,

ens abraçàvem amb la Teresa, com aquella matriarca

que plorava  a Ramà la mort dels seus fills

i no volia que la consolassin perquè ja no hi són.

Patíem per el Germà Francesc que moria amb el ventre traspassat,

sentia dolors de part -mireu si hi ha dolors semblants als meus!-

en aquells jovenots que enfollien amb la descàrrega de metralla,

i jo els reconeixia com la nissaga de Caín, el germà major,

primogènit d’Eva, la primera mare tan desventurada com jo.

Ara jo sóc Prudència, la que fou més generosa que prudent,

Vídua d’una pàtria esqueixada entre tots, morta en tots els morts.

Diuen que som l’Eixorca, quan de veritat jo som la gran Mare catalana,

la Mare de Déu amagada dins un sac perquè em cerquen,

la que treu el coll per a plorar la família que no arriba a ser,

per a resistir sempre i després dels fracassos,

la Mare de Déu del Coll alçada sobre el seu poble.