Silenci del Germà Pau contra el pecat del món

("Attraverso la relazione di Suor Gioacchina, si comprende bene que si godevano nel vederle soffrire: Ciò che risulta sopratutto nei confronti di quel Fratello, il quale, con la sua modestia e con il suo raccoglimento, li rimproverava tacitamente", Informatio de la Beata Mercè Prat)

Pau va néixer a les cases de la possessió de s’Aujub,

a la vall de Sóller, que els romàntics saludaven com la mítica entrada

al Jardí de les Hespèrides. "Ben haja l’ombra quieta

dels tarongers de Sóller!"

"Benvolguts pares, he pres la ploma per notificar-vos

que ja som a Barcelona. El viatge ha anat bé, gràcies a Déu,

no m’he marejat i m’ha agradat molt.

He vist moltes coses. Aquest diumenge he anat amb els Germans

al Tibidabo i hi ha moltes d’atraccions i una vista molt bella

i s’hi veu tota la ciutat i les muntanyes de Montserrat..."

Pau no deixa escrit que s’ha posat de puntes

per a contemplar la retxa blava de la mar,

que ha ensumat la mateixa saladina que a Sóller,

i ha reconegut els giscos de les gavines quan pugen del port,

però que enyora el perfum de la flor de taronger

i el secret de l’aljub que aprengué de petit de llavis de la mare

"Pau, fill meu, ja sé que la vida et durà lluny d’aquí,

tu no t’oblidis mai de la casa pairal, del secret de s’Aujub

de les aigües tranquil·les, dins el ventre corbat del marès,

del bell so del silenci, la frescor de humitat, la humilitat

tan modesta i senzilla, com flor de taronger.

Parla poc, Pau, fill meu, somriu sempre"

Entre totes les pàgines evangèliques, Pau escollí el carisma

de imitar el silenci del bon  Jesús davant n’Herodes,

la mirada que condemna -tàcitament- tot el pecat del món.

Les complicitats d’una Església oficial que pacta amb els terratinents

("ho tenen ben merescut", digué una noia, "i què feien aquests

si no és anar en contra dels pobres?").

L’odi armat contra els símbols de la religió del poble,

les monges i els capellans, la corona i l’escapulari, les estampetes de sants,

o la creu on clavaren el fill d’un fuster, de classe obrera i pagesa...

El silenci com una vaga caparruda de paraules

("pensàvem que era un jesuïta, aquell jove no deia ni mot").

La denúncia silenciosa contra la mort dels innocents,

l’escorxament d’una guarda que no bela  ni esperoneja,

ni retira el coll al ganivet..

"Perdonau-los, Senyor, que no saben el que fan..."